Sense política, crema el carrer

L’independentisme mostrava símptomes d’extenuació, escapçat per l’empresonament dels presos polítics (sí, ho són) i l’exili. La sentència l’ha estimulat i es retroba al carrer perquè al Parlament no hi ha manera d’entendre’s. Els actuals dirigents secessionistes es contradiuen en sessió parlamentària. (Nota mental: aquest Govern cada dia s’aguanta menys)

I el carrer, ho canta La Pegatina, “és tot el que queda quan s’ha acabat tot”. L’independentisme torna a omplir els carrers. Però ara mostra un perfil bicèfal.

La primera cara és la festiva, la de les cinc marxes a peu que són el reflex dels últims set anys. Hi ha més de 2 milions de persones que demanen una resposta. La segona, la nova, és la nocturna, la que expressa tota la frustració i indignació d’aquest temps (i d’una sentència injusta) de manera violenta. Sí. Violenta. S’ha de poder dir sense drames.

Voler fer una República sense llençar un paper a terra, sabent que no es pot fer una república sense llençar un paper a terra, reflecteix la incòmoda contradicció que viu actualment un moviment que no troba ni respostes ni solucions en la política.

El Govern està perdent la seva ascendència. El president Quim Torra governa la Catalunya del 2019 amb arguments del 2014. “Tornaré a defensar que aquesta legislatura s’exerceixi el dret a l’autodeterminació”, va assegurar  aquest dijous al Parlament.

Sí? De debò?

La unilateralitat i l’anar fent ja és una etapa passada, president. Es va intentar i no va funcionar. L’Estat és més fort. I si cal, també més brut. Repensi l’estratègia.Per això l’independentisme ha evolucionat. No té líders significatius. I els que tenia, estan injustament empresonats o a l’exili.

I ara torna al carrer, també de nit, en unes imatges que inquieten un sector del teixit. El moviment ha d’admetre la conversió de part de la seva base. Cal deixar de banda les conspiracions que el propi president Torra va denunciar en una de les pitjors compareixences que recordo d’un líder polític. “No podem permetre que grups d’infiltrats malmetin la [nostra] imatge”.

Sí, probablement hi ha infiltrats. Però el procés es troba en una nova fase.

La reacció del jovent independentista insinua el sentiment de molta gent atrapada en l’immobilisme de l’Estat. Les institucions centrals no han variat ni una mica el seu discurs tot i les demandes catalanes. Catalunya acumula vagues generals, reivindicacions, activisme i un múscul social bestial. I els poders espanyols segueixen ignorant-lo. Desconeixen del tot el teixit independentista si confia que el temps acabarà amb l’activisme. Set anys i pujant. Això no és un moviment folklòric.

Pedro Sánchez va parlar d’ “íntegro cumplimiento” de la sentència i de “fracaso” y “naufragio” del procés. Pablo Casado reclama contundència. Albert Rivera compara BCN amb Alep. De Vox, poc a dir. De debò? Res més ofèn al catalanisme i l’independentisme que el menyspreu d’aquells que sempre tindran la força. I res encén més la gent que les acusacions d’uns polítics incendiaris i mediocres. Akelarres separatistes? Comandos independentistes? WTF

Els partits polítics espanyols han utilitzat l’independentisme amb pretensions electorals, de la mateixa manera que el Govern català ha desatès gran part de les seves funcions. Ningú ha estat capaç d’actuar pel bé comú i la situació ha derivat en escenaris de violència i agressions físiques que no s’havien vist abans. Puigdemont i Torra han obviat la meitat de la societat catalana, i Rajoy i Sánchez han ignorat l’altra meitat.

La diferència és que la proposta independentista és una referèndum pactat on participin tots els actors. L’Estat i agents polítics espanyols no només no han ofert cap proposta, sinó que han intoxicat dos dels pilars clau de la nostra societat: l’escola i la llengua. I això, a Catalunya, indigna MOLT (així, en majúscules).

Fins i tot Pedro Sánchez no s’ha atrevit a canviar el tarannà immòbil de Rajoy després de ser molt ben rebut a Catalunya (va sumar 400.000 vots més a les passades eleccions en comparació al 2016).  Va fer marxa enrere amb el Relator quan la resta de partits van treure la bandera i ja insinua l’aplicació del 155 amb lleugeresa.  Si el dia que va ser investit president hagués viatjat directament a la plaça Sant Jaume per visitar Torra amb la intenció de desbloquejar el conflicte, hagués deixat l’independentisme fora de joc. Sánchez no va tenir una intervenció directa amb l’1-O i hagués pogut recuperar part dels catalans amb un simple “lamento tot el que va passar”. Però els vots de més enllà de l’Ebre van pesar massa i la ferida de 2017 segueix oberta. La sentència del TS l’ha infectat. Per liderar cal valentia, renunciar a algunes seguretats pels bé comú. Però el PSOE ha tornat a alinear-se amb la resta de partits espanyols i ja va tard. La política espanyola i la monarquia han desdenyat l’independentisme.

Després de 7 anys vessant gasolina, la sentència ha estat el llumí. El sentiment d’incomprensió de molts i molts catalans ha explotat als carrers. I part de l’independentisme admet en veu baixa que si la cara amable no funciona, el soroll és la següent alternativa.

L’independentisme necessita trobar la resposta a aquesta pregunta: quina alternativa queda entre l’immobilisme de l’Estat i la connivència d’Europa? Per molt que s’hi esforci l’Alfred Bosch, l’independentisme no té cap força institucional. Però sí múscul social. Com s’interactua amb la rigidesa de l’Estat i la injustícia de la sentència després de tants anys de reivindicacions? A l’independentisme se li acaben les alternatives. També la paciència.

De moment, els carrers de Barcelona ballen al matí i cremen a la nit. I el soroll cada cop és més intens perquè ningú porta la batuta.

Desconec la solució. Si l’independentisme espera que els Fills de l’1 d’octubre es facin grans segurament eixamplarà la base però l’espera serà socialment insuportable. Falten una o dues generacions perquè el clam independentista sigui visiblement majoritari i pugui pressionar l’Estat amb un referèndum pactat.

A l’altra banda, les esquerres necessiten refundar l’Estat i oferir una Espanya republicana per seduir l’independentisme. És il·lús, però l’abolició de la monarquia seria el millor -i alhora menys insubstituïble a efectes pràctics- gest cap a Catalunya.

Qui pugui, que prengui decisions arriscades i valentes. I ser valent implica renunciar a algunes coses pel bé comú. Aquí i allà.  Si no, com deia el mite, prendrem mal.

O refundació de l’Estat o referèndum. Però la política ha de servir per alguna cosa.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s