Bona ruta, Lucho

Segurament el teu ha estat un dels comiats més llargs. Fa gairebé tres mesos que vas anunciar que marxaves i encara t’estem acomiadant. Ara coregem el teu nom a l’estadi i et dediquem un tifo majestuós que cobreix tres graderies, el que calgui per deixar clar que ets un dels nostres. #ForeverLucho, escrivim a les xarxes.

Ningú dubta del teu barcelonisme. Vius a Gavà des de fa anys, i als catalans ens encanta que la gent de fora se senti a Catalunya com a casa. Som així, servils i orgullosos, mescla de la nostra  prudència històrica i d’anhels que no arriben. Quan algun forà, asturià o holandès, assegura que se sent català, ens guanya per sempre. I si parlés l’idioma, ni t’ho explico. Però no et preocupis, perquè fins i tot en això Cruyff va ser un pioner i mira com l’estimem.

La nostra relació ha estat intensa. Tres anys, diguin el que diguin, no són pocs. Vius la vida com un esperit lliure, sense cadenes, sense somriures falsos. Mires als ulls i colpeges ràpid. Les bromes, amb tu, les justes; i els compromisos insubstancials, oblidem-los. Si visquessis al Far West no et trauries mai les botes, per si de cas. I al nostre món de la Puta i La Ramoneta això és trencador. Tot i que no hagués estat de menys fer un petit gest als aficionats després del partit contra l’Eibar. Les relacions, o són recíproques, o no són. Un somriure, un polze alçat, un aplaudiment al vent; el detall més insignificant per recordar el que es dona per descomptat, que ets un dels nostres.

T’han buscat les pessigolles i has ensenyat les dents com a resposta. Fins i tot qüestiones les preguntes dels periodistes, aquella tribu que pensem que tenim dret a qüestionar el que sigui i com sigui en nom de la llibertat d’expressió. Has posat en dubte la nostra credibilitat i resulta que potser no anaves tan errat. Però això a nosaltres no se’ns pot dir. Som com aquells mestres que s’indignen quan els pares els pregunten per la seva metodologia i arrufen el nas a l’espera d’una resposta convincent que no arriba. I dir-ho és ser un pedant. Sóc un pedant.

Amb tu no sabem si riure o callar quan fas una broma, perquè potser no és una broma. Seguir-te no és fàcil. Trepitges fort i costa diferenciar si el teu revòlver és de fogueig o si dispares amb bala. A vegades ho has fet sense motiu aparent, com quan et vas ficar amb el cognom d’aquell periodista. El penediment és una virtut i el vam trobar a faltar. Però els tipus durs no es disculpen; avancen i miren de no tornar a equivocar-se perquè saben que qualsevol error pot ser fatal.

Diuen els que et coneixen que quan surts del Camp Nou et converteixes en algú radicalment diferent, que t’agraden les bromes i els diàlegs ràpids. Tot i que potser és al revés i la conversió arriba quan et poses l’armilla d’entrenador per aïllar-te de tot. Potser cal replantejar la magnitud del futbol per no convertir-lo en el Sálvame Deluxe que tant menysprees. O potser t’ha faltat mà esquerra per gestionar allò que Cruyff, el mateix d’abans, va anomenar entorn.

Has aconseguit els títols que et demanaven i vas despertar un equip que llanguia de la mà de Martino. Dubtes poc; per a tu, la fi justifica els mitjans, camines amb la mirada fixa i et negues a trair el teu ideari. I marxes quan ho has volgut. Ets un afortunat i a vegades sembla que no en siguis conscient. Somriu, que això s’acaba. Seguim de comiat. Bona ruta, Lucho.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s