Puigdemont al camp de batalla

 

Carles Puigdemont ja és el nou #President i el Parlament ja camina. Si es compleixen els terminis del pla de Govern del successoríssim, Catalunya hauria de ser independent en 18 mesos. No està malament tenint en compte que fa 48 hores la Colau pensava si pagava la pena presentar-se al març.  Ara bé, el tret de sortida ha inclòs l’últim sotrac post-negociacions. La CUP ha enviat a “la paperera de la història” n’Artur Mas i la Rigau entre altres romanalles convergents. Ni a les millors famílies, miri.

Si la qüestió era començar de nou i aprendre dels errors, em temo que en aquest sentit l’orgull pesa més que la dignitat. Els antisistema celebren la marxa de Mas com un gran èxit, fins i tot per sobre del propi acord. Ahir van disculpar-se per la bel·ligerància envers JxSí, però avui es feliciten per empaquetar l’ex President a la brossa. Em temo que també van abocar-hi la pròpia congruència. És un altre gest innecessari i rústec, i malauradament no és el primer. No calia. L’aureola de garants de la coherència sobiranista comença a veure’s seriosament debilitada a casa dels cupaires.

Però si d’una banda sobren trabucaires, a en Mas li manca perdó. El seu personalisme és d’aital magnitud que la seva animadversió per la colla de la Gabriel és infinita.  “Han de pagar els seus errors”, reitera. El que realment voldria l’amo del carrer Còrsega és titllar-los de traïdors a la pàtria, d’insubmisos a un poder que s’albirava intocable i que l’havia de catalogar de fundador nacional. Però no serà així, i en Mas aspira a la humiliació pública dels infidels. Uns ataquen i els altres contraataquen, i mentrestant els catalans veuen com els partits que havien d’anar units inicien una legislatura amb mirades de recels i actituds sospitoses.

Sigui com sigui, l’ #acord desplega la catifa vermella perquè a Moncloa hi torni el polític de los vecinos, el alcalde amb el suport del pitjor socialista de la història de la democràcia i del Ciutadà que volia fer fora Rajoy, però coses de la vida, prefereix ser la garantia d’estabilitat parlamentària a les Espanyes.

Si d’enemics, l’independentisme ja en tenia, la seva revifada els uneix. I si els enemics, units, són més poderosos; l’independentisme, dividit, és una mica més feble. La tasca d’en Puigdemont és majúscula. Sort.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s