Feia molt de temps que una institució de la mida d’una monarquia no es mostrava tan debel·lada pels comportaments i decisions dels seus membres. L’última en actuar ha estat l’Infanta Cristina, que amb una carta que està a l’alçada del tovalló d’en Rexach i en Messi, o la nota d’uns pares recordant a la mestra de la seva filla que ha de prendre el Dalsy a les 12, ha renunciat generosament al Ducat de Palma.
Això de posseir ducats i comtats ha de ser molt interessant. Un s’imagina el Duc passejant a cavall d’un poltre blanc, sota una capa vermella, mentre cavalca pel mercat i és honorat per les abrinades damisel·les que miren amb desig aital majestuositat. O el Comte, reclamant ius primae noctis a qualsevulla de les seves vassalles la mateixa nit de noces. Tot molt actual.
Tant, com l’existència de la pròpia monarquia espanyola i els seus integrants. L’escena és prou suggerent: un Rei abdicat que abraça les mundanitats dels serfs, una Reina descoronada i sense significança, una Infanta fregant la imputació; i la seva germana divorciada amb un fill de nom grotesc i amb aspiracions socials abjectes, jocs amb armes de foc inclosos. Engrescador.
En un país de ducs, reis i comtes, les guillotines cruixien i ningú s’escandalitzava. Ara enfellonim quan parlem de tallar caps perquè estem al segle XXI i aquestes coses només les fan els salvatges, els xinesos i en Putin d’amagat; i nosaltres no som com ells, és clar que no, perquè nosaltres formem part d’una respectable civilització, fills de la Il·lustració, i no podem perdre tants anys d’evolució; però mentrestant seguim acceptant que ducs, comtes i reis ens vegin com autèntics feudataris. Tenim el que mereixem.
Foto: Andreu Dalmau
