L’orgull de Luis Enrique

Que els cicles triomfals són curts i insòlits ho sabíem tots. Que l’excel·lència del joc blaugrana era irrepetible, també. El problema és que a més de viure un present tèrbol, el Barça sembla trobar-se un parell de passes per darrere del Madrid pel que fa a joc i resultats. Així que la cortesia de no acceptar el regal dels blancs des de València, és un error imperdonable per un equip amb evidents limitacions.

El Barça té un problema greu des de fa temps. Habita ancorat en un somni passat i sembla no ser capaç de despertar per assumir una realitat dolorosa. Els despatxos treballen sota l’ombra d’una gestió il·legítima, l’equip no es troba còmode amb les propostes d’un entrenador malcarat i l’afició es resigna a contemplar com aquell conjunt admirat i temut arreu d’Europa sembla vagar en un mar de conformitat i submissió.

Perdre a Donosti no seria tan greu si les circumstàncies no fossin les que són. No fa tant, ensopegar era una excepció per un conjunt que mostrava una seguretat en sí mateix inqüestionable. La derrota era una possibilitat, però l’estil no es debatia. Si s’havia de morir, que fos mirant els ulls de l’enemic, amb la dignitat que únicament l’honradesa i la perseverança teixeixen.

En aquest sentit, Luis Enrique té moltes virtuts, moltes. Però també té un problema. El seu caràcter i orgull li dificulten poder ser totalment honest amb la manera d’entendre el joc que té el Barça. L’entrenador viu el futbol com talment feia amb el 21 a l’esquena: com un combat cara a cara, un intercanvi de cops basat en la passió, la intensitat i l’orgull de qui vol vèncer sempre. I malgrat haver estat escollit precisament per aquesta passió ferotge, aquest estil no acaba d’encaixar amb el tarannà senyorial, selecte, de l’entitat blaugrana.

No ha de ser fàcil adaptar una visió personal tan agressiva del futbol amb la percepció elegant i distingida de jugadors com Xavi, Iniesta o Busquets, embles d’un estil reconegut, i que amb la seva sola presència obliguen a l’entrenador a replantejar el seu propi esquema de joc. Luis Enrique sembla immers en una espècie de voler i no poder, entre la impopularitat de canviar jugadors i el propi estil per començar realment de zero, i la incapacitat d’adaptar-se i millorar el que ja té.

L’asturià camina per un desert d’indefinició que es va eixamplant mica en mica, i sobreviu saltant d’oasi en oasi gràcies als miratges esporàdics de Messi i Neymar.  El problema és que els dubtes existencials del tècnic sobre la gespa van acompanyats d’una personalitat debilitada fora d’ella: Lucho s’asseu a les rodes de premsa en una cadira emmotllada per la figura de Guardiola, parla amb la desgana de Mourinho, i observa el seu entorn amb la mirada superba de Simeone. La icona d’una afició entregada inicialment a la seva exigència és incapaç de construir un discurs personal que lligui retòrica i  pràctica, i que satisfaci la voracitat d’un entorn amb predisposició a la destrucció.

Amb els vents en contra, Luis Enrique haurà de valorar d’una vegada per totes aquelles crítiques que va confessar “ser incapaç d’acceptar”, i entendre que en el futbol, com en la vida, la capacitat de reinventar-se és vital per assolir els èxits. El dubte rau en si el seu orgull podrà suportar-ho.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s