El Dia de la Marmota català

Bill Murray va protagonitzar el personatge de Phil Connors a “Atrapat en el temps”, el meteoròleg enamorat de la Rita que revivia successivament el Dia de la Marmota dia rere dia. Vint anys després de la pel·lícula de Harold Ramis, Catalunya sembla haver assumit com a pròpia l’experiència del protagonista. Res canvia. Res avança.

Tant Oriol Junqueras com Artur Mas van escenificar en la sessió de control al Govern al Parlament una fredor pròpia d’aquestes dates, però sense la fraternitat del Nadal. Els dos líders de la política catalana semblen haver perdut el ritme d’un ball composat especialment per a ells, incapaços de seguir una melodia que s’alenteix dia rere dia. El resultat és una combinació maldestre de final incert que regala al públic un seguit de trepitjades mútues sense sentit. I ningú pot reclamar el valor de l’entrada.

Perquè no hi ha res més angoixant que comprovar que els posseïdors de tantes il·lusions, els destinataris de milers de cartes de desig comú, segueixin en la mateixa posició que el dia després del 9N. Enrocats en la proposta pròpia i amos de la (seva) veritat. Els interessos propis encotillen els moviments i ningú vol fer un pas en fals.

Si inicialment en Mas va oferir la capçalera de la seva llista unitària, en Junqueras ha respòs amb menys contundència però amb missatges d’entesa evidents. Els republicans van enretirar l’esmena a la totalitat d’uns pressupostos molt allunyats de les seves pretensions socials, i van alliberar el President de comparèixer davant la comissió del frau fiscal. No és poc. Per molt que n’Artur reiteri que el camí electoral no té res a veure amb l’aprovació pressupostària, la realitat és que la posició del govern, fràgil, l’obliga a desencallar una situació que comença a mostrar símptomes d’envaniment personal.

El problema rau en l’amenaça de distingir un vencedor en la formalització d’un pacte hipotètic. Ni Mas pot sortir reforçat en cas de llista única ni Junqueras ha de reivindicar la seva proposta com a triomf individual. L’excepcionalitat del moment no radica només en l’anhel identitari, sinó en l’indiscutible protagonisme de la sobirania popular, del dret a decidir. Els partits han de fer un pas al costat i focalitzar el debat a l’epicentre de la qüestió.

Els catalans ens hem llevat massa vegades amb l’optimisme ingenu de qui espera un dia especial; i massa vegades ens hem enllitat acompanyats del dolor de la invariabilitat reiterada. Vivim el nostre Dia de la Marmota. Però ja ho va dir la Rita: “potser no sigui una maledicció; tot depèn del punt de vista”

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s