El somni de l’amic Duran.

Diuen els entesos que la relació entre en Duran i n’Artur Mas no és especialment fluïda. La veritat és que me n’alegro perquè sempre he vist en Duran com el prototip d’animal polític, capaç de ballar amb tothom, mutar de pell i seguir surant malgrat els oceans socials portin maregassa. És el gran comediant contemporani, l’estendard d’aquella política fosca no tan llunyana, l’home capaç de moure’s entre els límits de la cordialitat i la hipocresia; el guardià del pactisme en nom de la convivència col·lectiva. En Duran és tot això. És l’artista de la supervivència. L’home que somriu a tothom però només s’estima a ell.

El líder d’Unió ha reivindicat aquest matí a Catalunya Ràdio poder parlar de quelcom més que de la independència, com si el monotema hagués ocupat l’espai corresponent a altres aspectes de la societat. Fa uns dies també va deixar-se anar amb allò de no oblidar les “necessàries polítiques socials”.  Si aquestes paraules les hagués dit algú altre, tots les haguéssim aplaudit. Però en el moment que l’autor és l’home de les mil jaquetes, la cosa grinyola. No per legítim, sinó per oportunista. Ja comencem a conèixer-nos massa, Duran.

Confesso que una part de mi sospitava del propi Artur Mas i de la seva embarcada secessionista. Com si tot plegat fos la grandíssima cortina de fum que havia de tapar les menyspreables polítiques socials del país. I que en aquest gran espectacle de focs artificials quadribarrats, en Duran tenia l’estel·lar paper de guardar uns quants barrils de pólvora a Madrid, una vegada els petards catalans emmudissin. La veritable festa havia de continuar a la capital, como sempre havia estat. Però sembla que hem anat massa lluny com per quedar-nos a mig camí, i això, a la dreta conservadora, no li fa bé.

El somni de Duran és ben clar. Presentar-se amb CDC a les eleccions per no fotre’s una hòstia més gran que els socialistes; defensar el dret a decidir en nom del progressisme democràtic i que en la consulta el 80% de la població votés Sí-No. Catalunya seguiria immersa en les ambigüitats nacionals de sempre i experts en cants de sirena estatals, ell, tornarien a tenir el seu protagonisme  enyorat a Madrid. Oh, quin plaer! Que res canviï i la música segueixi sonant.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s