Unitat nacional i unitat popular: Interessos de partit.

Unitat nacional i unitat popular.

Sembla ser que demà n’Artur Mas explicarà la ruta que Catalunya seguirà després del 9N, en un tram que hauria de desembocar a les ja mítiques eleccions anticipades. L’opció que aquestes siguin plebiscitàries o no, i la novetat rupturista que sembla que aportaran, seran sens dubte motiu de càbales i debats entre catalanistes i independentistes, sobretot després de l’enquesta publicada per El Periódico aquest dilluns.

Que la llista unitària seria l’eina més potent de cara a Espanya i Europa és tan evident com que aquesta hauria d’englobar tots els colors del sobiranisme. I encabir la CUP amb el partit d’en Pujol i les retallades sembla, a primer cop d’ull, un encaix improbable. Que la llista unitària acabi sent únicament CDC-ERC, tot sigui dit, és poc unitari. Per una vegada, la quantitat és tan important, o més, que la qualitat.

No deixa de ser patent la voluntat dels partits en situacions d’inestabilitat per unir-se amb els partits de més volada, com si veiessin les orelles a un llop electoral que podria deixar-los sense el paper d’herois de la causa. Ningú dubta que n’Artur Mas hagués acceptat el cos a cos amb Esquerra si es sabés clar vencedor. I davant del dubte, més val reivindicar la utopia unitària, no fos cas.

Però aquest afany associatiu no només passa a Catalunya. Una mica més a l’oest, el proper home fort d’IU, Alberto Garzón, no ha trigat a llençar floretes a la irrupció de Podemos i proposar una gran coalició d’esquerres, des d’un sentit de pura “responsabilitat popular”, amb el clar objectiu de menjar del mateix plat calent que sembla que tindrà cada nit en Pablo Iglesias. Des dels llunyans anys de Julio Anguita que al carrer Olimpo s’hi menja fred, i l’opció més ràpida és sucar del plat del costat.

Els pactes polítics són tan necessaris en la vida política com efímers en el temps. Purs interessos. Si CDC, a Catalunya, o IU a Espanya arrosseguessin un cabal major de vots, la unitat nacional dels primers, i la unitat popular dels segons, no serien res més que idees etèries contraproduents pels seus interessos partidistes. És aquí on rau la por de molts #SíSí en concedir el seu vot a Artur Mas. En la desconfiança d’aquell que prové de la vella i fosca política, per molt exemplar que estigui sent la seva gestió del procés.

Potser per això entitats com l’ANC o la PAH són transversalment aplaudides a Catalunya, on la seva tasca ha estat essencial des de l’anonimat i la reivindicació associativa. Van omplir amb insistència els buits que massa polítics van deixar, i precisament la claredat de la seva missió és el que les converteixen en més properes que els partits. Són transparents i clares.

Els polítics esdevenen, simplement, en professionals del camuflatge.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s