No hi ha oblit sense perdó. Franquisme, amnistia i transició

El dijous passat na Mònica Terribas xerrava amb Rodolfo Martín-Villa, ministre post franquista acusat per la jutgessa argentina María Servini de ser responsable dels Fets de Vitòria de 1976. El cas ha sortit als mitjans per la impossibilitat de jutjar des d’Espanya els crims ocorreguts durant la dictadura, conseqüència de la Llei d’Amnistia de 1977.

No deixa de ser sorprenent el paral·lelisme que pren el judici de la història nacional espanyola amb el propi context català, ambdós encotillats en un teixit judicial inflexible. El Poder Judicial no pot reobrir els casos anteriors a 1977 per l’esmentada llei, i Catalunya no gaudeix del dret a decidir per les manilles constitucionals.

L’elaboració legislativa apareix des de la necessitat social de regular la convivència col·lectiva, però una vegada acceptada la reglamentació, n’esdevenim presoners. I no reivindico una llibertat llicenciosa, sinó la capacitat de suavitzar l’esfera preceptiva que ens embolcalla. Sí, els límits són necessaris. No, els límits no són sacramentals.

Espanya nega la possibilitat de qüestionar i investigar els crims comesos durant dècades franquistes en nom de la indulgència, generositat i el perdó; quan les profundíssimes ferides obertes durant la dictadura no van poder cicatritzar per la rapidesa dels esdeveniments. El país va evolucionar en dos anys el que no va fer-ho en quaranta, i si hi ha alguna cosa que es necessita per guarir el dolor és temps. I trenta-sis anys de dictadura no poden digerir-se amb una transició de tres anys, per molt modèlica que sigui.

L’Amnistia del 77 oferia el punt de trobada necessari per iniciar un procés de regeneració social i política, però aquella decisió excepcional no pot hipotecar la voluntat de conèixer i descobrir el veritable passat d’Espanya. Massa famílies encara no han pogut oferir la dignitat merescuda a la mort de tants progenitors desapareguts.

Ningú vol revifar antigues confrontacions, però per poder perdonar, cal enfrontar-nos amb un passat encobert per les presses i la por a noves represàlies. Per poder perdonar, simplement, algú ha de demanar perdó.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s