La ressaca del dia després, un per un.

Una vegada celebrada la festa del 9N, la ressaca política ha deixat mostres que ningú va voler fer cap excés de més. Després del botifarrèndum, tots els protagonistes del procés han reprès el camí de tornada cap a casa amb la sensació que en el fons, el sentiment de col·lectivitat i germanor viscut, tampoc era tal.

Avui el President s’ha reunit amb els líders de la política catalana, i la conclusió no és especialment  esperançadora si tenim en compte les poques concessions mostrades. Tothom escombra cap a casa:

Artur Mas: Se sap enfortit després del 9N i ha reprès el lideratge del procés. És conscient que no pot allargar la legislatura si l’objectiu real és el Dret a Decidir. Pactar amb el PSC per votar els pressupostos l’allunyaria de la coherència mostrada fins ara. És conscient del personalisme que el procés està prenent, i que l’acarnissament jurídic a què és sotmès des de l’executiu central beneficia la seva imatge de màrtir a Catalunya. Les sospites de corrupció semblen esvair-se molt mica en mica, però qualsevol altre escàndol podrien ser letals per la seva pugna per la Presidència amb Junqueras. Les seves qüestionables polítiques socials poden prendre protagonisme una vegada l’efervescència del 9N2014 vagi desapareixent; el que sens dubte no el beneficiarà.

Miquel Iceta: Ha reprès la línia comunicativa oblidada per Pere Navarro. Sembla que d’alguna manera vulgui pujar de nou al tren catalanista, que no independentista; però el llast deixat pel seu predecessor encara pesa massa. Té poca autonomia en relació a Madrid, i Pedro Sánchez ja ha mostrat poca empatia pel cas català. Es troba entre dos aigües i necessita temps per reflotar el vaixell de la rosa. Un pacte amb Mas per aguantar la legislatura el salvaria, en part, del desastre electoral.

Oriol Junqueras: L’èxit del 9N no li ha comportat cap victòria personal o partidista, al contrari que el President. És conscient que està davant d’una oportunitat històrica per portar Esquerra de nou a la Generalitat, i probablement aquest interès de partit pugui perjudicar la seva imatge pública, en desavantatge amb el caire rupturista de David Fernández. No facilitarà les polítiques governamentals en nom del seu sentit social, conscient que l’immobilisme de Rajoy acabarà lligant novament les mans d’Artur Mas i portarà el President a una nova etapa de desgast.

Joan Herrera: La seva voluntat de d’arribar tant als Sí-Sí (Dolors Camats) com als Sí-No (ell mateix) en nom de la pluralitat democràtica no va fer res més que engrandir la seva imatge de cagadubtes vacil·lant. Prioritza les polítiques socials per sobre de les nacionals, el que no li ha estat favorable en un context tan identitari. Tendeix a mostrar una faceta legalista que li resta credibilitat, que no coherència; i la seva voluntat assembleària i col·lectiva queda empetitida pel magnetisme personal de la resta de polítics.

David Fernández: Ha esdevingut sense voler-ho en la figura més fresca i neta del Parlament. Si la CUP pot multiplicar els seus resultats és gràcies al discurs coherent i consistent del seu líder, capaç de combatre el pactisme tradicional català des del propi nucli parlamentari. El suport que va donar al nou 9N després que la resta de partits se’n desdiguessin va ser fonamental per recobrar la unitat consultiva i la seva voluntat d’obeir la societat catalana per sobre de les legalitats constituents ha permès construir-se la imatge de polític de país. No es presentarà a les properes eleccions pels estatuts del seu partit, el que conseqüentment pot restar vots a la pròpia CUP, que pujarà molt. Reclama eleccions immediates.

Albert Rivera: Probablement un dels millors oradors en el combat cos a cos. Ha guanyat adeptes des d’aquells sectors farts de l’excés patriòtic del Govern però desencantats amb l’arcaisme corrupte de la política nacional espanyola. Els seus aires nous xoquen amb un discurs populista que frega massa sovint amb la demagògia. Reitera el seu sentiment democràtic qüestionant les polítiques extra-constitucionals del propi procés, sense centrar-se en la consulta en concret. És conscient que una reforma constitucional en aquest sentit és quimèrica, pel que la seva capacitat constructiva i de país es redueix a l’oposició persistent. Un avançament electoral li permetria aprofitar el camí fet, abans de la possible arribada colpidora de Podemos. La seva lluita contra la corrupció, podent-se desmarcar així del PP, és un dels seus grans arguments. La simple col·locació de Jordi Cañas, imputat, com a assessor a l’Eurocàmara, debilita el seu discurs renovador.

Alicia Sánchez Camacho: La líder amb menys credibilitat de tots els anomenats. El seu discurs repetitiu es farceix d’absurditats i del mateix menyspreu  que Madrid mostra per la consulta. Basada en arguments legals i atemoridors, es nodreix de les classes més conservadores de la societat. La seva davallada electoral és clara, i que Rajoy la mantingui com a representat del partit a Catalunya fa entendre que dóna la batalla política catalana per perduda.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s