Joan Laporta com a exemple del pèndol blaugrana.

“No descarto presentar-me a les eleccions del Barça“. Ho ha dit en Joan Laporta, alliberat de tota càrrega sospitosa. Ara ja torna a ser, només, el president del millor Barça de la història.

Que l’ex president no defineixi quines són les seves futures intencions és una indici que està més a prop de presentar-se que de renunciar a la que va ser casa seva durant set anys. El poder atrau, i el del Barça més. Laporta va llaurar a la llotja del Camp Nou les amistats i negocis suficients per gaudir del seu actual ritme de vida. És un afortunat i ho sap, i la seva gran fortalesa és no negar que li va la bona vida. Almenys, en Jan es mostra transparent. Que ho sigui, ja no ho sabem, però segons la justícia no ha comès cap falta. Que no és poc.

Però si realment en Jan vol el millor pel Barça, sap que el més correcte per a la institució és oblidar-se de qualsevol retorn i no cometre els mateixos errors que Sandro Rosell o, en conseqüència, Bartomeu. L’actual junta va entrar com un elefant en una joieria i va voler canviar un mètode i estructura que fins aleshores funcionaven a la perfecció. I no gràcies a en Laporta, que mèrits tindria, sinó a la realitat esportiva de l’equip. Rosell va voler diluir qualsevol rastre del passat i va pecar d’un personalisme tan exagerat que el va fer marxar per la porta del darrere sense acomiadar-se, enmig de plets i batalles legals contra antics companys de junta. No era únicament la recerca de la justícia. Rosell abocava els seus anys a l’ombra amb una represàlia hipòcrita: aquell vot en blanc a l’Assemblea no buscava la pau social, sinó mantenir les mans netes.

Ara, empès per la victòria i les demandes de gran part dels socis blaugranes, Laporta se sent legitimat per respondre amb la mateixa moneda: l’enfonsament de l’adversari des de la presidència. I aquest escenari no seria res més que la continuïtat d’un trasbals institucional que no ha comportat cap benefici a l’entitat. El Barça viu en un pèndol que es mou de bàndol a bàndol sense trobar l’equilibri, i que en Jan tornés seria una altra empenta desestabilitzadora. En la seva compareixença, ja ha mencionat a Cruyff i Guardiola, en un clar intent de mostrar qui són els seus aliats i des de quina banda parla. Precisament els dos ex entrenadors, a part de pels seus èxits, han quedat marcats per la seva animadversió a Núñez i Rosell, els de l’altre cantó; enemics oberts de Laporta.

El club no pot convertir-se en una gran talaia des d’on es prenen revenges personals. Ja fa massa que l’equip no és dominador al continent i la prioritat és revertir una situació esportiva, gloriosa no fa tant. Gràcies Jan i Sandro pel vostre temps, però el Barça no us necessita més. Fins sempre.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s