Pablo Iglesias: Personalismes, incoherències i il·lusions

Salvados ho va petar amb l’entrevista d’en Jordi Évole a Pablo Iglesias. Rècord d’audiència a Espanya. L’efecte Pablo Iglesias és inqüestionable, agradi o no la icona de Podemos, i l’interès que generen les seves paraules són garantia d’èxit.

No sóc especialment seguidor de la moda Iglesias, iniciada les passades europees i amb destí final a La Moncloa segons va assegurar el polític. Però sí crec que personatges com aquest són necessaris per la reestructuració política. Aire nou. No per les seves tímides promeses (tendeix massa als desitjos i poc a les certeses), sinó per ser capaç de qüestionar el sistema formant-ne part. Una espècie de  CUP sense el seu bagatge associatiu ni el seu convenciment ètic.

A diferència de la colla dels Fernández i Arrufat, Pablo Iglesias desprèn un personalisme exagerat, una convenciment en el seu lideratge que embafa. És conscient que el projecte de Podemos depèn única i exclusivament de la seva persona, i aquesta certesa en el seu propi poder és el que el fa aparèixer els recels aliens. No cal rebentar-ho tot abans d’entrar, Pablo, això espanta. Anem a pams.

Iglesias és l’emblema d’una nova política que ha calat en una societat entre alienada i abatuda, una sortida alternativa a l’ombrívola realitat política atrapada en els poders permanents. La incoherència apareix en el moment de voler assolir els canvis de manera tan individual, quan el seu discurs se sosté per les necessitats col·lectives, les demandes socials. I precisament la ciutadania demana un sistema més horitzontal, allunyat de les jerarquies tradicionals. L’individualisme ja és cosa del passat, i Iglesias desprèn massa singularitat.

El que més m’agrada de Pablo Iglesias és la capacitat d’incomodar els vestits i corbates dels estaments més privilegiats. La seva amenaça és real, sinó ningú invertiria tantes pàgines de premsa per desqualificar-lo contínuament. No fa massa vaig veure un vídeo on sortia amb una borratxera evident cantant La Internacional. Al seu costat, Íñigo Errejón patia per no vomitar tota la festa ingerida (59’’ del vídeo).

No m’imagino en Rajoy, en Mas, l’Iceta o en Pedro Sánchez compartint escenari amb la imatge d’en Lenin i amb unes quantes cerveses de més. Però el fet és que aquesta imatge humanitza i aproxima els líders de Podemos a tota aquella franja de la societat decepcionada amb governants i polítics. I, siguem clars, la crisi del sistema del capital ha afectat a milions de famílies. Què hi ha més antagònic al capitalisme que el record de Lenin?

Iglesias no té dret a demanar confiança a una societat que no ha pogut gaudir de la seva política a nivell regional ni municipal, però té al seu favor la llibertat de poder-se moure sense el pes de la corrupció i la mentida; presents a totes i cadascunes de les forces polítiques imperants. Cada passa de Podemos serà analitzada amb lupa i qualsevol error caurà sobre el seu personalisme amb el pes de tantes il·lusions trencades. Però si no falla, potser sí estarem una mica més a prop de la justícia més utòpica.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s