Els bisbes enrotllats

El divendres Sant és una de les principals celebracions cristianes que recorda la mort de Jesús i insta a tots els cristians  a fer dejuni. Reconec que mai he conegut algú que hagi respectat aquest manament: això de no menjar quan es té gana ja és prou dolorós com per fer-ho per pròpia voluntat. Ni que sigui divina. Cal dir que en la societat de l’hedonisme i el plaer,  qualsevol cosa que faci cara de religiós és automàticament qüestionat. I té la seva lògica tenint en compte l’anacronisme del missatge de les altes esferes religioses, antagònic al dia a dia de tants missioners i capellans de parròquia implicats en la lluita contra la desigualtat social. El blanc i el negre d’un equip descompensat.

Precisament per la tendència anticlerical de la  nostra societat progre, sorprèn la volada que ha près la la nota dels bisbes catalans del passat divendres, no Sant, defensant que les llibertats dels pobles no siguin limitades. No m’imagino als mitjans catalans escampant la mateixa notícia en cas que s’hagués decidit respectar la legalitat vigent. La tendència unionista, vaja. Però és clar, el múscul independendista encara ha de créixer més i s’hi inclou tots aquells membres que puguin ser representatius, per molt que haguem despotricat d’ells durant tant temps. La casa gran del catalanisme no és prou gran com la del Senyor, però quants més siguem, millor, suposo.

No deixa de ser una incoherència enarborar el suport religiós a la teva causa, quan desprotiques del mateix gremi que parla a favor de la unidad de España. Sí, parlo de Rouco Varela, icona de l’església més rància i remota, i a qui relacionàvem amb les Espanyes per desprestigiar la imatge nacional. Una espècie de “Dios los crea y ellos se juntan” en la seva màxima expressió, com si ambdós conceptes, església i Estat, fossin totalment antagònics a la nostra Catalunya renovadora i progressista. D’aires de grandesa no ens n’han faltat mai, a nosaltres.

Però, oh, sorpresa, aquells que tan poc admiràvem s’ha posicionat a favor nostre, i tots aquells defectes que els vèiem s’han convertit en virtuts i servituds.  Sí, l’església catalana s’ha mostrat sempre amb una tendència renovadora més evident que la nacional i vaticana, que no és poc, però no per això podem ignorar les incongruències del missatge eclesiàstic: des del paper secundari de les monges d’una institució poderosament masculina a les febles condemnes dels incomptables escàndols exposats durant els últims anys.

No, no tot s’hi val. No dissimulem els errors aliens pel fet de simpatitzar amb el #9N2014. Si volem un país nou, que sigui sense antigues crostes infectades. Ja siguin polítiques, socials o religioses. Potser abans del Dret a Decidir, caldria canviar moltes coses. Amén.

Anuncios

One thought on “Els bisbes enrotllats

  1. Estic plenament d’acord amb vostè.

    El problema és que l’Església (i totes les altres religions) es vanten d’un origen diví, però estan gestionades per persones. Els humans fem política ni que no la volem fer conscientment i això modifica (i en ocasions pot pervertir) el missatge. Com es pot parlar d’amor i entrar en qüestions que provoquen l’odi. Tots recordem com l’Esglèsia va prendre partit l’any 36. I curiosament, en aquella ocasió era també per una causa “nacional”.

    Les campanes toquen a missa però no acostumen a anar-hi mai.

    Sidney

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s