Rubianes, aquell pioner

Avui hem viscut una altra mostra que el procés democràtic català (vegi’s que no he usat el concepte independendista per no ofendre els del #No, certament) pren més força dia rere dia. Empesos pels milers de persones que van combatre les adversitats meteorològiques per manifestar-se a tots els ajuntaments del territori català, el Parlament ha designat els membres de la Comissió de Control, una espècie d’arbitre regulador de la consulta (per a una didàctica explicació, llegeixi’s aquest article del Diari Ara).

La sempre encertada Sánchez Camacho ha aprofitat l’avinentesa per seguir bordant des del seu femer d’hipocresia, instant al president Mas a dimitir i denunciant la Comissió davant el Fiscal; a qui se li acumularà la feina. Res inesperat d’una política que s’ha dedicat a pujar el to del seu discurs per no perdre pistonada en l’auge unionista d’Albert Rivera i el seu #MejorUnidos. Després de la seva escandalosa participació en el torn de preguntes del també desencertadíssim Jordi Pujol, l’acte d’avui dels populars m’ha portat a la memòria un personatge tan estimat a Catalunya com despreciat a Espanya. Fins i tot en la cultura podem ser diferents.

Vagi per endavant que els espectacles de Pepe Rubianes mai em van acabar de fer el pes. Suposo que la seva tendència basta i explosiva se’m feia massa estranya, acotumat a l’humor malanomenat intel·ligent. Però suposo que era dèbil i massa ignorant com per entreveure la delicada filosofia que el missatge de l’actor galaico-català desprenia. Com a mostra, els 2 minuts i mig previs al fulminant “la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás” són una mostra de la seva sensibilitat històrica. I precisament Catalunya viu uns moments tan sensibles com històrics. Potser Rubianes ja era un pioner.

Espanya segueix ancorat a una política absurda de desqualificacions jurídiques i legals, incapaç d’estendre la mà a una societat convençuda de la seva força imparable i que ja ha anat massa lluny com per basar els seus sentiments en la legalitat espanyola. La legalitat que no considera seva. Això no és la Xina, senyora Camacho. Ni Egipte. Ni Turquia. I ho sento per vostè. I els seus.

Aquí no podran tombar ni Twitter ni Instagram, els altaveus legítims de tants combatents anònims. El món ja sap que #LaRevolucióDelsParaigües va arribar fins Catalunya i es comença a preguntar per què la cotilla nacional cenyeix de brutal manera la voluntat de ser. La voluntat d’esdevenir. Ho sento, senyora Camacho, però en Bloomberg i la seva colla ja són aquí. I això ja acollona una mica més. S’ha acabat allò de l’afer intern. I el seu discurs, senyora Camacho, deplorable, hipòcrita, serà l’estampa de la repressió más trista d’Europa des de la pròpia dictadura espanyola.

El món ja coneix què pensem de vostès, senyora Camacho. El mateix que en Rubianes. “Por delante y por detrás”.

Bernatti_Revolucio_Paraigües

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s