Jordi Pujol s’enfonsa, Sánchez Camacho patina i Albert Rivera encerta

Si Pujol volia expiar-se, ho ha fet tan malament com ha pogut. Perquè sinó no s’entén l’actitud, entre victimista en algunes ocasions i depreciativa en d’altres, que l’ex President ha mostrat aquesta tarda. La presència de Pujol a la cambra era l’escenari perfecte per mitigar els efectes adversos d’un procés que afecta directament el seu llegat polític i la consistència del seu partit, tou en la voluntat d’anar més enllà. L’ex President s’ha negat a respondre les preguntes plantejades i ha acusat als parlamentaris de qüestionar facetes de la carrera de Pujol alienes al propi cas.

Tàctica poc intel·ligent si pretenia mitigar la destrucció de la seva herència, la política, i no desprestigiar més al seu partit. Milers de catalans esperaven, més enllà de nombres i dades, la sensació de penediment del líder català i l’assumpció d’una pràctica inmoral. I Pujol no només no ho ha desprès, sinó que s’ha mostrat com un damnificat al despullar-se i acceptar l’escarni públic davant les càmeres. Cap aclariment i una esbroncada fora de lloc a uns parlamentaris que s’han quedat perplexos davant les seves paraules. Avui tampoc tocava, sembla. Quin gran error.

S’esperava alguna cosa més del gran polític català dels últims 30 anys, que ha mostrat rancúnia i amargor en les seves paraules, conscient que la seva figura era qüestionada per polítics que de ben segur ell considera inferiors. Ell, el gran gurú de l’autonomia catalana; el polític que havia de formar part de l’elenc d’honor català juntament amb Macià, Tarradellas i Companys; ell, Jordi Pujol, s’ha vist impugnat per polítics que no podran aportar a Catalunya ni una cinquena part dels èxits assolits quan era President de la Generalitat. O potser ja són èxits deshonestos?

Entre ells hi havia Sánchez Camacho, qui va negar-se a exposar el cas de La Camarga al Parlament i que ha fet un autèntic exercici d’hipocresia política a l’enarborar la bandera de la justícia i l’honradesa. Allò que la memòria és selectiva, en el seu cas traspassa qualsevol límit raonable. A diferència d’Albert Rivera, que ha oblidat la seva demagògia habitual, la líder popular no ha tingut cap pietat i el seu to ha fregat la insolència i el desvergonyiment en un discurs bilingüe, conscient que les seves paraules tindrien repercussió als mitjans nacionals. El representant de Ciutadans, per la seva banda, s’ha limitat a desqualificar la rèplica de Jordi Pujol instant-lo a comparèixer davant el fiscal per respondre tot el que s’ha negat a contestar a la sessió parlamentària. Probablement la contrarèplica més concisa i encertada de les dels representats polítics.

Qui no ha sabut deslligar-se de l’ombra de Jordi Pujol ha estat el seu partit, que s’ha limitat a posar en dubte les qüestions i actituds plantejades per la resta de partits. Jordi Turull tenia la possibilitat de desfer-se de la llosa de la corrupció desmarcant-se del pare, però s’ha mostrat massa condescendent en els pecats de Pujol i no ha rebatut les seves explicacions.

El món polític. Tothom escombra cap a casa.

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s